Entrevista

Entrevista.

Fer coses noves estimula, fa anar el cerbell. Aquest durant uns dies branda ocupat i preocupat en com encarem això nou, com ho realitzem, com volem que quedi ... i finalment, la veritat, com els altres veuran tot portem entre mans, és a dir el resultat de tot plegat.

El fer una entrevista és una tasca diferent, una experiència bonica. Tenir una persona sentada al teu davant, mirant-la als ulls, i adonar-te que tot i ser coneguda, conserva coses desconegudes, no deix indiferent. Fer l'exercici de mantenir la mirada tan de temps en una persona  he de reconeixer que costa. El començament és més tibat, poc a poc el relaxament comença a fer presència, s'agraeix.

M'he adonat del grau de complicitat que una persona pot tenir amb una entitat, de com és pot donar quasi tot per tal de fer rutllar una associació, amb l'únic pagament del reconèixement públic d'una feina ben feta, del pagament amb les rialles dels més extrovertits i dels somriures mig amagats dels mes introvertits, de l'alegria del triomf, de la complicitat entre aquesta persona i el que l'envolta.

També m'he adonat que és més fàcil treballar allò que tu ja apliques en la teva vida diària. Per tant si tu ets compromés amb allò que fas, ho transmets, si tens uns ideals, els infants els reben, si et mouen unes inquietuts sense voler els nens i les nenes les capten, i el tarannà i filosofia de l'associació és un segell que identifica a l'associació i a tothom te una relació amb ella.

Per tant quan fas l'exercici d'apropar-te una mica més a una persona, d'una manera més intima a través d'una entrevista, parla la seva veu, però també els seus ulls, les seves mans... extreus informació dels silencis, del temps d'espera entre la pregunta i la resposta, i sobretot t'adones quin grau d'aproximació té aquesta persona amb allò que tu li preguntes, amb respostes precises, espontànies i sortides del cor. T'adones del grau d'estimació que sent  per allò que tu li preguntes. Es una tasca imprescindible per apropar-te a la realitat de qualsevol cosa volguem aprofundir, en aquest cas a l'etnografia d'una associació esportiva.

Dissabte 5 de novembre. Primer partit de lliga.

5 de novembre.

Sóc a la pista del col·legi Eugeni d'Ors de Valls. El viatge ha estat una passejada amb el segon entrenador.

Avui és molt diferent al que he fet fins ara. Això és un partit i per tant vull veure la reacció dels nens des de la pressió de jugar amb un equip contrari i amb competició de lliga. Per als nens això de la lliga és com la que veuen a la tele, s'ho prenen molt seriosament.

Al sortir a la pista equipats m'adono que l'equipació la porten orgullosos, tots se senten identificats amb l'equip i davant la pregunta de que és allò que porten imprés a les samarretes, contesten: "això és el nostre logo, el que diu d'on som, qui som".

Tots estan molt nerviosos. L'entrenador fa sortir el que ell anomena "l'equip fort", em comenta que si al començament fa sortir els més bons i son capaços de marcar, psicologicament se senten molt més forts i les probabilitats de guanyar el partit són superiors. A la banqueta també hi ha nerviosisme, i veig com sense adonar-se els nens sentats fan l'intent de xutar o esquivar, viuen el partit com si estessin ells jugant.

 A cada gol veig l'alegria de l'equip que ha marcat, i la decepció del que l'ha rebut. Aquesta decepció a la Zer també és veu a la banqueta que abans de fer el gol, tots es posen les mans al cap i queden en suspens, sense respiració. Si la jugada és avortada i finalment és treu de porteria torna el relaxament, en cas contrari la tensió cada vegada és més forta. Hi ha un moment que van empatats, 4 a 4. Sento la emoció dels nens, els crits d'ànims pels que juguen l'ultima part, aquests partits es divideixen en 4 parts de 12 minuts, tenen una pressió molt forta i estan un pèl desconcentrats. L'entrenador els fa un crit sec i fort, "hi som o no hi som". Els nens se'l miren sense dir res. Cada cop el cansanci és major, però hi ha jugades estratègiques que a la fi fan un desempat.

 Acaba el partit 4-5. La Zer Conca ha guanyat. Ha estat un partit renyit, però veig dos tipus de cares. L'equip que ha perdut mostra tristesa, decepció, decaiment de braços i les orelles que senten els crits embojits de l'entrador. "No ho veiau, anaven per la banda i vosaltres mirant els núvols. No estavem al camp, no, podríem haver guanyat...", els nens tenen molta pressió. Per altra banda hi ha els guanyadors, en rotllana tots agafats per les espatlles, dient " un, dos, tres, Zer". Hi ha alegria, rialles d'orella a orella molta emoció i relaxament. Abans de marxar de la pista tot l'equip es dona la ma amb l'altre equip. És una mostra de cortesia i bons modals.

 

2 de novembre

 2 de novembre

 En aquest dia hi ha hagut doble feina. Per una banda calia que aclarís amb un professional directament implicat en el tema com és treballen les competències bàsiques a l'escola, com s'avaluen, com els professionals ho veuen... Una síntesi de la pregunta és:  - "Per tal de ser competent en la nostra societat, cal aprendre a utilitzar-les totes. Els mestres fem un seguiment de tots els alumnes encarat al fer possible que aquest aprenentatge sigui real. Cada dos cursos fan una proba a nivell de tot Catalunya per veure el  nivell d'assoliment de totes les competències". Tota la informació referent al tema la trobaré a www.xtec.cat.

Esquema de les competències bàsiques.

A la tarda faig els possibles per arribar abans de l'hora per veure l'entrada a l'entrenament des del carrer. A les escales del pavelló parlo amb els nens. Estan una mica engoixats pel pròxim partit que jugaran el dissabte 5 de novembre. Entre ells fan comparació de jugadors. "més bons" "més grans" (de físic ja que tots tenen la mateixa edat) "els millors de l'Alt Camp". Davant la meva pregunta d'on és l'equip contrari, quedo sorpresa al comprovar que tots coneixen d'on son i com s'hi arriba des de Pira. Pert tant tenen un coneixement de la geogràfia per la que és mouen per jugar. Com que m'expliquen fil per randa com s'arriba, com és el lloc que tenen per jugar, quins equipament tenen... també m'adono del impacte visual, és a dir que copsen tot allò que veuen, alhora que tenen una interacció amb el món físic.

Quan arriben els de fora tots van entran cap dins de l'edifici per començar altre cop la rutina que porten a terme dos dies a la setmana. Avui però amb el pes del primer partir de lliga que han de jugar el pròxim dissabte.