5 de novembre.
Sóc a la pista del col·legi Eugeni d'Ors de Valls. El viatge ha estat una passejada amb el segon entrenador.
Avui és molt diferent al que he fet fins ara. Això és un partit i per tant vull veure la reacció dels nens des de la pressió de jugar amb un equip contrari i amb competició de lliga. Per als nens això de la lliga és com la que veuen a la tele, s'ho prenen molt seriosament.
Al sortir a la pista equipats m'adono que l'equipació la porten orgullosos, tots se senten identificats amb l'equip i davant la pregunta de que és allò que porten imprés a les samarretes, contesten: "això és el nostre logo, el que diu d'on som, qui som".
Tots estan molt nerviosos. L'entrenador fa sortir el que ell anomena "l'equip fort", em comenta que si al començament fa sortir els més bons i son capaços de marcar, psicologicament se senten molt més forts i les probabilitats de guanyar el partit són superiors. A la banqueta també hi ha nerviosisme, i veig com sense adonar-se els nens sentats fan l'intent de xutar o esquivar, viuen el partit com si estessin ells jugant.
A cada gol veig l'alegria de l'equip que ha marcat, i la decepció del que l'ha rebut. Aquesta decepció a la Zer també és veu a la banqueta que abans de fer el gol, tots es posen les mans al cap i queden en suspens, sense respiració. Si la jugada és avortada i finalment és treu de porteria torna el relaxament, en cas contrari la tensió cada vegada és més forta. Hi ha un moment que van empatats, 4 a 4. Sento la emoció dels nens, els crits d'ànims pels que juguen l'ultima part, aquests partits es divideixen en 4 parts de 12 minuts, tenen una pressió molt forta i estan un pèl desconcentrats. L'entrenador els fa un crit sec i fort, "hi som o no hi som". Els nens se'l miren sense dir res. Cada cop el cansanci és major, però hi ha jugades estratègiques que a la fi fan un desempat.
Acaba el partit 4-5. La Zer Conca ha guanyat. Ha estat un partit renyit, però veig dos tipus de cares. L'equip que ha perdut mostra tristesa, decepció, decaiment de braços i les orelles que senten els crits embojits de l'entrador. "No ho veiau, anaven per la banda i vosaltres mirant els núvols. No estavem al camp, no, podríem haver guanyat...", els nens tenen molta pressió. Per altra banda hi ha els guanyadors, en rotllana tots agafats per les espatlles, dient " un, dos, tres, Zer". Hi ha alegria, rialles d'orella a orella molta emoció i relaxament. Abans de marxar de la pista tot l'equip es dona la ma amb l'altre equip. És una mostra de cortesia i bons modals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada